«No som allò que l'humanisme creia que era l'ésser humà»

 Begonya Enguix i Josep Martí

Begonya Enguix i Josep Martí

22/12/2022
Agustín López
Begonya Enguix, professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC, i Josep Martí, investigador del CSIC

 

El posthumanisme constitueix una crítica radical a l'humanisme i una nova manera d'entendre l'ésser humà que obre noves perspectives per a la recerca de les ciències humanes i socials. Pensar la antropología en clave posthumanista és el títol d'un nou llibre que parteix d'aquesta aproximació teòrica per aplicar-la a l'estudi de diferents aspectes de la realitat, com ara l'assetjament sexual en l'àmbit científic, les noves masculinitats, les relacions amb altres espècies o l'impacte de la societat de les dades.

El llibre és un dels resultats d'un projecte de recerca en què han participat la gran majoria dels dotze autors que han contribuït a la publicació. En aquesta entrevista parlem amb els editors del llibre: Josep Martí, investigador a la Institució Milà i Fontanals, del Consell Superior d'Investigacions Científiques (Barcelona), i Begonya Enguix, professora dels Estudis d'Arts i Humanitats i coordinadora del grup MEDUSA (Gèneres en Transició: Masculinitats, Afectes, Cossos i Tecnociència), sobre els diferents temes que s’aborden en els seus capítols i sobre l'impacte del posthumanisme en la recerca actual.

Què enteneu per posthumanisme en aquest llibre?

El posthumanisme constitueix un corrent intel·lectual que, sorgit a la darreria del segle passat, s'ha d'entendre fonamentalment com un intent de superar visions pròpies de l'humanisme tradicional que ja no es consideren adequades per a l'època actual, com ara la mateixa conceptualització de l'ésser humà. Els aspectes més importants que el caracteritzen són el postantropocentrisme i el fet de conceptualitzar l'ésser humà no com un agent autònom, sinó situat en un imbricat sistema de relacions. Es tracta de la continuació lògica d'un reguitzell de corrents de pensament que, assumint arguments de la crítica antihumanista del segle xx, han estat marcats pel postestructuralisme, el postmodernisme i la postcolonialitat.

La teòrica feminista Karen Barad considera el posthumanisme una ontoepistemologia. És ontologia perquè representa una particular manera d'entendre la realitat. És epistemologia perquè, íntimament lligada a aquesta manera d'entendre la realitat, també hi ha una particular conceptualització de com s'accedeix al coneixement. I, alhora, el posthumanisme també implica un determinat posicionament ètic.

Quina seria la diferència amb el transhumanisme?

Tot i que el posthumanisme i el transhumanisme comparteixen espais en allò que s'ha anomenat la "condició posthumana", el primer es basa en una crítica desconstructiva de l'ontologia i els valors humanistes, mentre que el segon consisteix en aquella filosofia que advoca per l'ús de les noves tecnologies per superar les limitacions biològiques dels éssers humans, però que, des del punt de vista conceptual, assumeix acríticament conceptualitzacions i valors humanistes sobre l'espècie humana.

En el pròleg esmenteu la crisi de rellevància de les humanitats. Què aportaria aquest nou enfocament davant d'aquesta problemàtica?

Són diverses les raons per les quals les humanitats han anat perdent rellevància. Una és, sens dubte, el fet que els valors neoliberals actuals no s'adiuen gaire amb el que poden oferir les humanitats. Però una altra, no menys important, és que les humanitats no s'han sabut adaptar del tot als vertiginosos canvis que experimenta el món. Aquí és on el posthumanisme entra en escena, almenys per dues aportacions fonamentals. En primer lloc, per la crítica profunda i proposició d'alternatives que fa a qüestions conceptuals que formen el moll de l'os de l'humanisme. Això té a veure amb la mateixa conceptualització de l'ésser humà, que el posthumanisme entén de manera postantropocèntrica i relacional. És a dir, el posthumanisme supera aquella vella idea que considerava l'ésser humà un agent autònom, plenament conscient i intencional, i que el situava al centre de la creació, com a subjecte per a qui la resta de la creació es constitueix en objecte. La pèrdua de centralitat de l'ésser humà veient-lo com un punt més en una complexa xarxa de relacions també ajuda a combatre l'imaginari neoliberal, ja que, talment com afirmava Frédéric Lordon, no es combat radicalment contra aquest imaginari si no s'ataca el seu nucli metafísic, la seva idea d'ésser humà. 

Però, a més, en el si de les humanitats també van sorgint nous enfocaments i àmbits d'estudi d'inspiració clarament posthumanista, com les humanitats ambientals, les humanitats digitals, els estudis interespècies, per no esmentar la influència mútua entre el posthumanisme i els estudis actuals de gènere o els estudis postcolonials.

Es diu que el posthumanisme és ontologia, epistemologia i ètica. Però, a més, també és un feeling particular, aquell que es deriva de ser conscient de la nova condició posthumana o Zeitgeist dels nostres temps. Aleshores, les humanitats vibren amb aquesta nova realitat, i això fa que es vagin metamorfosant segons els plantejaments i interessos que reclama la condició posthumana.

En el cas de l'antropologia, quin és el valor del marc posthumanista? Com ajuda a comprendre l'ésser humà?

El posthumanisme es mostra extremadament crític amb la idea d'entendre la humanitat en termes antropocèntrics, essencialistes i segons el pensament racional de caire cartesià. Com hem comentat abans, no som allò que l'humanisme creia que era l'ésser humà; un ésser humà, per cert, tallat segons patrons eurocèntrics i androcèntrics, és a dir, el subjecte normatiu de l'humanisme. Es rebutja un marc ontològic propi de la civilització occidental que ha constituït un camp propici per a dinàmiques caracteritzades per l'explotació, que, entre d'altres, s'ha manifestat en forma de sexisme, esclavisme, classisme o especisme. 

Considerar l'ésser humà des de perspectives posthumanistes ens recorda la necessitat de tenir en compte tot allò no humà, ja sigui orgànic o inorgànic, com a element coconstitutiu de la vida social. El fet d'aventurar-se en noves orientacions teòriques, a més de veure amb altres ulls els temes d'estudi ben establerts de l'antropologia, té com a resultat el sorgiment de nous àmbits de recerca, com ara els estudis interespècies, i de noves metodologies.

Com entronca el posthumanisme amb els estudis feministes i de gènere?

El posthumanisme està considerat com una epistemologia feminista per diferents motius. Amb el seu qüestionament de les oposicions binàries entre el que es dona i el que es construeix, entre matèria i discurs i entre el que és biològic i el que és cultural, qüestiona profundament el model occidental hegemònic de pensament sobre la diferència sexual, el cos i el gènere. Situa el cos com un element central de la vida social, seguint la petja del feminisme corporal de la filòsofa Elizabeth Grosz. Però, a més a més, el posthumanisme qüestiona com (i des de quina posició) hem construït el que és humà i l'humanisme, prenent com a norma i referència de l'humà un subjecte masculí, blanc, capaç i heterosexual, és a dir, qüestiona l'universalisme masculinista i androcèntric (a més d'antropocèntric) i el fet que una certa idea d'home hagi estat el símbol de la humanitat sencera. 

El fet de desvelar com hem construït el que és humà posa en relleu les subordinacions, violències i exclusions a què aquesta conceptualització limitada de l'ésser humà ha donat lloc, de manera que deixa fora dones, persones racialitzades, dissidents sexoafectives i de gènere i totes aquelles persones que no encaixen en la idea estàndard d'humanitat; una idea que, per altra banda, condemna a la invisibilitat molts éssers humans i tots els no humans des d'un ideal d'humanitat marcat per l'antropocentrisme, l'androcentrisme, el capacitisme i l'etnocentrisme.

Diversos capítols del llibre aborden les anomenades noves masculinitats. Un se centra en els reclusos joves de tres presons catalanes. Quina és la conclusió més rellevant?

Paco Abril Morales i Alejandro Sánchez Sicilia, autors del capítol "Masculinidades encarceladas. Una aproximación posthumanista", mostren com les masculinitats es (des)fan contextualment, en situacions concretes i en les relacions. A la presó, un espai amb gènere, on predomina la masculinitat hegemònica i dominant, els nois contínuament (re)signifiquen la seva masculinitat. De vegades cal reforçar models durs i violents per sobreviure i marcar jerarquies; d'altres es configuren identitats que posen en joc altres valors més solidaris. Malgrat el context summament complex i difícil per posar en pràctica models alternatius i dissidents de masculinitat, afloren, com també passa en la societat, masculinitats més inclusives.

Un altre dels capítols analitza els "silencis i els no successos" en la investigació. En podríeu posar algun exemple i per què és rellevant que s'estudiïn?

Teresa Samper Gras, autora de "Preguntas subversivas. ¿Es importante lo que no sucede para los nuevos materialismos feministas?", considera els assetjaments sexuals en l'àmbit científic un exemple paradigmàtic de les realitats silenciades i invisibilitzades. L'assetjament és una pràctica material que afecta el cos de les dones (i altres éssers subalterns) i que sovint provoca en la dona que el pateix haver d'afrontar no tan sols l'abús, sinó també la negació de la pròpia experiència. Al capítol es planteja a qui li interessa que no es coneguin aquestes realitats dels assetjaments, i s'analitza com la diferència entre coses importants i coses no importants interpel·la el poder. Cal fer preguntes subversives, és a dir, aquelles que tracten sobre allò que des del poder no es considera important, perquè aquestes són les veritablement rellevants en investigació social. Aquestes preguntes i les investigacions que es desenvolupen a partir d'aquestes han de servir per anar més enllà de la realitat que el poder ens vol imposar, com, en aquest cas, que no és important l'assetjament sexual i que no afecta les formes de fer ciència.

Un cop visibilitzat l'assetjament ―gràcies a compartir-lo en xarxes i a desparticularitzar-lo en saber-lo comú a moltes dones―, s'elimina el caràcter de "no succés". El pas següent consisteix a pensar sobre la vida de les persones que han estat assetjades per preguntar-se sobre allò que no ha passat precisament pels abusos rebuts, com ara el fet de no haver pogut desenvolupar una carrera científica. Per això, la proposta recull que la investigació ha de permetre destapar les realitats materials dels éssers sense poder i les persones subalternes.

També s'analitza la influència neoliberal a la universitat. Quines implicacions té la figura "científiques-empresàries-emprenedores" en l'entorn científic-universitari actual?

Agnès Vayreda Duran, autora d'"Ensayo de una aproximación a la subjetividad desde una ontología relacional: el caso del 'científico-empresario'", mostra com és pertinent identificar els processos pels quals es produeix la subjectivitat per investigar-la com un possible lloc més de transformació social. Centrar-nos en la subjectivitat, en aquest cas la figura que ella anomena "científiques-empresàries-emprenedores", ens permet unir problemàtiques de l'entorn científic-acadèmic actual que estan escampades en una quantitat d'àmbits diversos com creences, pràctiques i regulacions polítiques i econòmiques que delimiten el lloc i la manera de ser de les ciències. 

En aquest sentit, les qüestions relatives a les promeses de renovació i innovació que impliquen una determinada "economia de la ciència" inclouen sobretot crear "noves" figures subjectives per als investigadors i les investigadores, on continua predominant una recentralització del subjecte humà, replegat en ell mateix, juntament amb l'assumpció d'una viril missió heroica del científic i de la científica envers la societat. Així és com la figura "científiques-empresàries-emprenedores" es vincula a un humanisme liberal excloent de qualsevol altra opció possible.

En el llibre també es reflexiona sobre els robots. Quina problemàtica planteja respecte al paper de les relacions personals amb aquestes màquines?

El tema de la robòtica, i particularment la robòtica social, constitueix un dels àmbits d'interès del posthumanisme, especialment per tot el que implica de repte als models de subjectivitat, tant que en l'àmbit de l'acadèmia fins i tot s'ha encunyat el terme robofilosofia. En un dels capítols del llibre, Francesc Núñez es qüestiona quin tipus d'amor i sexe podem tenir amb un robot i es tematitzen els límits d'una relació amorosa entre éssers humans i robots antropomòrfics i amb intel·ligència artificial. La relació que es pot tenir amb un robot pot anar més enllà de poder ser considerada merament de caire protètic. L'autor parteix de la possibilitat real d'aquests tipus de relacions sexoafectives. Poden ser gratificants no només pel que fa a la satisfacció sexual, sinó també pel que concerneix les emocions; al capdavall podem considerar aquests robots vertaderes màquines emocionals. Però l'autor també s'interroga fins a quin punt les relacions sexoafectives que una persona pugui tenir amb robots poden arribar a condicionar o influir en les seves relacions amb altres congèneres.

També s'aborden les relacions entre animals i persones a les societats occidentals. A què es refereix amb el "parentiu d'afinitat" i quina utilitat té per entendre aquest fenomen?

Una de les conseqüències del pensament postantropocèntric inherent al posthumanisme és el fet de reconsiderar les relacions que els éssers humans tenim amb altres espècies animals. L'antropocentrisme es caracteritza, entre d'altres, pel fet de considerar l'ésser humà excepcional en relació amb la resta de la creació (excepcionalisme) i es creu que constitueix l'única espècie que ha de ser objecte de consideració moral (especisme). Jason Hribal afirma que els altres animals són en realitat la classe treballadora més baixa. Això ens ha d'ajudar a comprendre que, si volem una societat interclassista i igualitària, no ho podrem arribar a aconseguir mai sense tenir-los a ells en compte. És en aquest context que cal entendre la idea de "parentiu d'afinitat" aplicat als no humans, que Mara Martínez desenvolupa en la seva contribució al llibre. El terme fa al·lusió a aquelles interrelacions fortes i duradores entre animals humans i no humans amb els quals es comparteixen no només molts moments de la vida quotidiana, sinó també gustos i sentiments. El terme serveix per retre compte d'una realitat que, tot i que no és pas nova, al posthumanisme li interessa molt conceptualitzar.

Un dels capítols tracta la religió des del punt de vista posthumanista. Per què considera que tant el budisme com el transhumanisme són les religions del futur?

El que fa en Jaume Vallverdú en el seu capítol del llibre és cercar i sintetitzar paral·lelismes entre el budisme tàntric i el transhumanisme tecnocientífic com a vehicles de transformació de l'ésser humà: el primer mitjançant tecnologia espiritual i el segon amb tecnologia científica. L'autor parteix de la base que el futur és tecnològic, i és en aquest sentit que parla del budisme i el transhumanisme com a religions del futur (el primer, per l'ús de tecnologies com la meditació; el segon, per interessar-se en tecnologia científica pensada per assolir superacions biològiques). En aquest sentit, tant el transhumanisme com el budisme tàntric es poden conceptualitzar com una forma de tecnohumanisme, amb base racional i d'expressió tecnològica, que aplega espiritualitat i cientificitat.

Un altre dels autors aborda la cienciologia i l'ús que fa aquesta secta de les dades dels adeptes. Què ens ensenya aquesta investigació sobre l'ús de les dades en la societat actual?

La recerca de Vitor Hugo Adami, a partir dels seus treballs de camp sobre l'església de la cienciologia, mostra clarament que de manera progressiva ens estem reduint a meres dades manipulades, configurades i processades per les dades massives. El cas de la cienciologia és tan acusat que l'autor del capítol no dubta a qualificar-la de religió de les dades. D'aquesta manera, les dades es constitueixen en un punt prioritari d'atenció, i desplacen el protagonisme humà de la seva esfera social. Es tracta d'una realitat en què va guanyant progressivament terreny el "jo quantificat" (quantified self), és a dir, l'autoconeixement a través de les xifres, quelcom que resulta fàcilment apreciable en pràctiques quotidianes com les de l'esport, el fitnes o l'assistència sanitària, en què es fa un autoseguiment gràcies a les noves tecnologies de proveïment de dades.

 

Aquesta recerca de la UOC afavoreix l'objectiu de desenvolupament sostenible (ODS) 5 de l'ONU, d'igualtat de gènere.

 

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle XXI mitjançant l'estudi de la interacció de la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital

Els més de 500 investigadors i investigadores i els 51 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC, un programa de recerca en aprenentatge en línia (e-learning research) i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

A més, la Universitat impulsa la innovació en l'aprenentatge digital mitjançant l'eLearning Innovation Center (eLinC), i la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Els objectius de l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC. Més informació: research.uoc.edu.